1- A principis del segle XII, Aragó sufrí problemes perquè Alfons I el Bataller, el qual va ser casat amb Urraca en segones núpcies però no en van sortir fills d'aquest matrimoni, és a dir, morí sense descendència. Els navarresos aprofitaren l'ocasió per independitzar-se. Alfons I el Bataller va deixar un testament en el qual s'indicava que els pròxims governants del regne foren les ordes militars del Temple de l'Hospitai del Sant Sepulcre, els quals van provocar una gran crisi en el govern. El tron quedà lliure i, per part dels castellans, Alfons VII fill d'Urraca reclamà el seu territori ja que era fillastre del difunt. Van haver-hi batalles ja que aquest vol usulpar el territori. Però els nobles aragonesos van proclamar a Ramir II el Monjo com al nou governador del regne d'Aragó, que era germà d'Alfons I. Ramir II no volia governar, però fou obligat i per tant va buscar ajuda.
2- Ramir II va buscar ajuda per part dels navarresos però ells no en en volen tenir res a veure-hi, per tant, Ramir II va demanar ajuda a Ramon Berenguer IV per enfrontar-se als castellans. Ramir II necesitava una filla, aquesta fou Peronella, la qual era l'hereva del regne d'Aragó. Ramir II casà a Ramon Berenguer IV amb la seva filla Peronella i firmà un escrit on constava que Ramon Berenguer IV era ara el nou governador i els aragonesos havien de respectar-lo. Ramir II va decidir tornar al seu monestir i allunyar-se d'aquella vida de governador que no li agradava pas i va assegurar-se de que Peronella estava molt ben cuidada ja que sinó Ramon Berenguer IV no tindria el poder d'Aragó. Cal dir que els aragonesos preferien al comte català ja que aquest no els hi prendria la seva pròpia identitat, els seus costums, les seves lleis, etc.
3- La unió d’Aragó amb Catalunya va significar la creació de la corona catalanoaragonesa a partir de la unió dinàstica pactada en la qual Catalunya i Aragó, els dos membres components de la Corona, sempre van mantenir la seva pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les lleis, els costums, les institucions i els governants. De fet, només el rei i els seus col·laboradors immediats eren comuns a Aragó i Catalunya, que, per la resta, mantenien la seva pròpia estructura de poder.